VICENT ANDRÉS ESTELLÈS

Escric sota una lluna amarga com la fel. (Ja sé que açò que em passa no és res de l’altre món...) Tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu.
Em pesen les sabates com si fossen de plom. No tinc ganes d’escriure, si vols que et parle clar. Només tinc ganes, ara, de rascar-me els genolls.
M’he assegut un moment mentre es calfa el sopar. S’ou, baix, la melodia tendra del Limelight. Un infant plora i plora en el pis del costat.
La meua dona jau, fa deu dies, al llit. No tenim ganes ja de parlar, de dir res. Per la finestra, oberta, ve l’escàndol dels grills.
Tinc que posar-me a escriure’t, car no hi ha altre remei. T’escriuen els poetes, i jo sóc un poeta. Dec d’escriure un poema a sant Vicent Ferrer.
Açò és tot: ací em tens. Sent que l’ànima em crema, ací, com un taló ben coent, ben amarg. L’aire fi de la mar em colpeja l’esquena.
¿He de dir que tu ets un gran valencià i he de dir tot això i allò de «nostra parla» i he de cantar la teua lucidesa allà a Casp,
i el teu verb, i la teua voluntat unitària als mapes i l’Església, i el goig dels teus miracles, i el teu nom com la pedra que cau, de sobte, en l’aigua?
M’afluixaré els cordons —permet— de les sabates. O em quedaré, dempeus, descalç sobre els taulells. Diré una lletania de quatre coses clares.
M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell. Em llavaré les mans amb aigua i amb sabó. Em tallaré les ungles ben acuradament.
Mira: he de lluitar. Déu em vol vencedor. No em dónes, doncs, la pau, car me la vull guanyar. El cor em creix i em creix, com el pa en l’alcavor,
mentre vaig, vinc i torne. No em dónes, doncs, la pau ni la serenitat: són un luxe, només, i no estem per a luxes. Vull anar i tornar
i fer el meu camí, cada jorn, ardentment. El meu camí, les meues coses, calentes, meues. Dóna’m lluita, car jo ja posaré el demés.
Que em facen les paraules servei concret de pedres per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap. Deixa’m, així, dempeus: açò, només, et pregue.
Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar els ídols imbecils de les paraules, ara que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls.
És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama, de dir açò i allò clarament i tenaç. Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança.
Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang. No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies. No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
No em deixes a la vora del riu de les paraules. Ni vull saber nadar i guardar bé la roba. Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.
No em dónes, doncs, la pau. Et demane altra cosa. Solament que em sostingues ben calent, ben humà. El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.
Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants que agafen el tramvia i ploren, cada jorn, silenciosament, quasi sense plorar.
Europa em dol i els dies de la seua tristor. Europa em dol i em dol ben concreta i calenta, com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn.
Com un pa entre les mantes d’una por inconcreta, que creix i creix amb una tristíssima buidor. És l’hora de creuar-lo amb una ganiveta,
és l’hora violenta, per fi, de la saó! És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts. De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn.
De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món. És l’hora de parlar clar i ras, sant Vicent.
(¿O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?)