diumenge, 12 d’abril del 2009

SEMPRE ESTÀ BÉ TENIR UN BON LLIBRE A MÀ.

Penso que la lectura es sempre una forma de oci com pot ser el cinema o les consoles (al no ser que aquesta lectura sigui obligada) per tant si t'estàs llegint un llibre que no t'agrada, el que has de fer es tancar-lo i desar-lo a l'estantaria, ja que si es oci, t'ho has de passar bé llegint alló, o com a mínim trobar-ho interesant.

Avui en dia tenim molta sort; tenim molts estils de llibres, així a aquell que no l'hi agraden les noveles romàntiques, pot llegir-ne de policíaques o d'aventures. També cal destacar el gran accés que en tenim gràcies a les moltes llibreries, biblioteques, a Internet i fins i tot en el nou llibre electrònic (en aquest últim és, de moment, de duptós éxit). Evidentment, cada any que passa hi ha una oferta més gran de llibres hi això es bo per al lector ja que té més llibres per triar. Crec que llegir t'ajuda a crèixer com a persona, et fa posar en lloc de les altres persones i conèixer els sentiments d'aquestes. Penso també que es una bona forma d'adquirir una mica de cultura general del món.

En conclusió, la lectura( de qualsevol génere) es una forma de oci que no només fa passar-t'ho bé durant una estona, sinó que també t'ajuda a comprendre el món en el que vius.

dimarts, 10 de febrer del 2009

SILVIO RODRIGUEZ



Aquest home es increible... te una veu impresionant! Es sempre coherent amb les seves idees.Es un clar defensor de la revolució cubana en la que sempre hi ha estat compromès( crec que actualment es ministre del govern cubà)Les seves lletres son pura poesia ...


us deixu amb la lletra d'una de les seves millors cançons,la qual va dedicada al CHE i amb un parell de videos


AMERICA TE HABLO DE ERNESTO




Con una mano larga
para tocar las estrellas
y una presión de dios en la huella,
pasó por tu cintura
,por tu revés y derecho
el curador de hombres estrechos.

Preparando el milagro
de caminar sobre el agua
y el resto de los sueños
de las dolencias del alma,
vino a rajar la noche
un emisario del alba.
Y con voz tan perfecta
que no necesita oído
hizo un cantar que suena a estampido.

En todos los idiomas el emisario
va a verte:
en todos los idiomashay muerte.
Aunque lo entierren hondo,
aunque le cambien la cara,
aunque hablen de esperanza
y brille la mascarada,
llegará su fantasma
bien retratado en las balas.




http://www.youtube.com/watch?v=phz5oQfZPz8&feature=related EL NECIO

http://www.youtube.com/watch?v=YKk9ESjZSNQ AMERICA TE HABLO DE ERNESTO

dilluns, 12 de gener del 2009

VICENT ANDRÉS ESTELLÈS


Escric sota una lluna amarga com la fel. (Ja sé que açò que em passa no és res de l’altre món...) Tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu.
Em pesen les sabates com si fossen de plom. No tinc ganes d’escriure, si vols que et parle clar. Només tinc ganes, ara, de rascar-me els genolls.
M’he assegut un moment mentre es calfa el sopar. S’ou, baix, la melodia tendra del Limelight. Un infant plora i plora en el pis del costat.
La meua dona jau, fa deu dies, al llit. No tenim ganes ja de parlar, de dir res. Per la finestra, oberta, ve l’escàndol dels grills.
Tinc que posar-me a escriure’t, car no hi ha altre remei. T’escriuen els poetes, i jo sóc un poeta. Dec d’escriure un poema a sant Vicent Ferrer.
Açò és tot: ací em tens. Sent que l’ànima em crema, ací, com un taló ben coent, ben amarg. L’aire fi de la mar em colpeja l’esquena.
¿He de dir que tu ets un gran valencià i he de dir tot això i allò de «nostra parla» i he de cantar la teua lucidesa allà a Casp,
i el teu verb, i la teua voluntat unitària als mapes i l’Església, i el goig dels teus miracles, i el teu nom com la pedra que cau, de sobte, en l’aigua?
M’afluixaré els cordons —permet— de les sabates. O em quedaré, dempeus, descalç sobre els taulells. Diré una lletania de quatre coses clares.
M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell. Em llavaré les mans amb aigua i amb sabó. Em tallaré les ungles ben acuradament.
Mira: he de lluitar. Déu em vol vencedor. No em dónes, doncs, la pau, car me la vull guanyar. El cor em creix i em creix, com el pa en l’alcavor,
mentre vaig, vinc i torne. No em dónes, doncs, la pau ni la serenitat: són un luxe, només, i no estem per a luxes. Vull anar i tornar
i fer el meu camí, cada jorn, ardentment. El meu camí, les meues coses, calentes, meues. Dóna’m lluita, car jo ja posaré el demés.
Que em facen les paraules servei concret de pedres per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap. Deixa’m, així, dempeus: açò, només, et pregue.
Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar els ídols imbecils de les paraules, ara que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls.
És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama, de dir açò i allò clarament i tenaç. Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança.
Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang. No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies. No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
No em deixes a la vora del riu de les paraules. Ni vull saber nadar i guardar bé la roba. Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.
No em dónes, doncs, la pau. Et demane altra cosa. Solament que em sostingues ben calent, ben humà. El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.
Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants que agafen el tramvia i ploren, cada jorn, silenciosament, quasi sense plorar.
Europa em dol i els dies de la seua tristor. Europa em dol i em dol ben concreta i calenta, com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn.
Com un pa entre les mantes d’una por inconcreta, que creix i creix amb una tristíssima buidor. És l’hora de creuar-lo amb una ganiveta,
és l’hora violenta, per fi, de la saó! És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts. De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn.
De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món. És l’hora de parlar clar i ras, sant Vicent.
(¿O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?)

dijous, 8 de gener del 2009

VISCA PALESTINA LLIURE

Avui va per el poble palestí! Està patint una massacre i nosaltres en ho mirem com sin res! Els governs no foten res per pressionar israel! Si t'han a favor de la pau estan com poden permetre aquestes barbàries? Tan insolidaris som?¿EM FOT VERGONYA! el que cal es enviar exèrcits a gaza i alliberar tot el territori palestí que està átrapat per terra mar i aire per israel, el qual imedeix el provehiment de materies primeres a Palestina!

dimarts, 9 de desembre del 2008

La dona!


Els trets més importants de la dona durant l'era franquista era que la dona fós la mestressa de casa, católica que es dediqués exclusivament al manteniment de la família i que no pogués opinar de política,en definitiva com menys coses sapiguèssin, millor. Avui en dia a canviat molt la visió de la dona. Ara es porta el model de dona treballadora que comparteix la feina de casa amb el home, pot parlar de política i de qualsevol cosa que vulgui.Avui en dia podem veure dones al capdavant de grans empreses, tot i que amb un percentatge molt menor al masculí. Es parla molt de la igualtat de sexes en la societat però tot i les millores encara falta molt: les dones per el sol fet de ser dones cobren menys que els homes entre molts altres aspectes.La gent gran molts cops encara tenen la mentalitat d'abans i aixó influeixen la societat actual.

dissabte, 6 de desembre del 2008

EXÈRCIT! PER QUÈ?!


Sempre he pensat que els exèrcits son una cosa totalment estúpida. Estic cansat de sentir dir a grans mandataris que envien els seus exèrcits a la guerra per aconseguir la pau. Això és totalment il-lògic! En época de pau no hi ha ni morts ni desplaçats ni exiliats ni cases destrosades ni pobles fets miques. Si cap estat el món no tingués exèrcit, no es podrien barallar entre ells i cap persona moriria a causa d'interesos imperialistes. La ONU, que tan parla de pau i de respecte als drets humans, no han fet res més que parlar, mai han tingut cap intenció d'abolir els exèrcits per tal d'aconseguir un món més just.Un cop vaig sentir que si s'invertís el 1% de la despessa en armament militar mundial en la lluita contra la fam, aquesta desapareixaria.Les guerres son un obstacle per a l'evolució de l'humanitat.

divendres, 5 de desembre del 2008

En Pau Minut era un noi molt somiador i a la vegada molt actiu, sempre pensava en viatjar i fer coses arreu del món.Un dia mentres mirava les ofertes de viatges del diari, es va adonar que la pàgina del costat, era la pàgina de les esqueles.En una d'elles hi havia el nom d'una antiga companya d'institut ,una noia amb qui havien sigut molt amics, però ara feia molts anys que no es veien. Això el feu reaccionar sobre com de curta i inesperada era la vida i les tantes coses que volia fer abans de morir. Va deixar la feina i va començar a viatjar per tot el món sense parar.Un dia estant al "Machu Pichu", es va enrecordar de l'esquela de la seva amiga i es va adonar que per molt que viatgés, per molta gent que conegués era impossible conèixer tots els llocs del món i tota la gent.Necessitava més temps. Va trobar la solució:ATURAR EL TEMPS! I així ho va fer! Els dies duraven tantes hores com volia, els mesos eren com anys...Però va arribar el dia en que ja coneixia tots els racons del món i tota la gent que l'habitava.En el diari d'aquell dia hi havia una esquela que posava: Ha mort aprofitant fins a l'últim segon, Pau Minut.